Digues la teva!

L'última rosa

Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l'última rosa es bada.

Tot és, al seu entorn, corrupció i respòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l'arribada
de l'orba estació que condemna les flors?

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
Si tot el món és fred i hostil com el jardí?

L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
Sobretot pels camins que no duen enlloc.

Màrius Torres
3 d'octubre del 1938

En record a Màrius Torres, ara que fa cent anys.

Josep Maria Corretger Olivart
10 d'agost del 2010